Aquest obres són fruit d’un impàs en què em vaig prendre unes vacances: vaig decidir posar-me a pintar deixant la feina de la Sagrada Família que tenia entre mans.

Els que han seguit les meves traces saben que em plau transgredir normes per a adquirir llibertat i autonomia, i això ja pot començar amb el procediment pictòric: es tracta de barrejar matèries contradictòries. I fer això que, segons el que ens diuen els tractats de procediments pictòrics, és negatiu, al meu entendre és positiu, i vosaltres mateixos ho podeu veure en aquestes obres que aquí presento.

En posar-m’hi, vaig pensar en fer unes pintures on l’aigua deixés un suc que, barrejat amb pintura aigualida, donés transparència a les diferents densitats pictòriques. Vaig començar empastant el tauler de suport amb una pasta blanca espessa (Geso) i fent uns dibuixos preparatoris que, a l’hora de la veritat, eren més un motor que una referència vàlida. La pasta blanca resultava poc homogènia, grumollosa: un altre factor negatiu que calia transformar. Posteriorment vingueren unes línies amb espàtula i després calia teixir la superfície d’una textura adequada per a anar-hi afegint les capes de pintura magres i grasses, més el suc per a distorsionar-les. És d’aquí que ve el títol de la sèrie.

Com podeu suposar, sóc amic de treballar l’atzar, i res millor que el suc que s’interposa en les diferents matèries, creant formes i traces que pertanyen més al món orgànic que no pas al pinzell. I això em plau, perquè l’atzar em dóna un cabal d’aspectes que em depassen i entrar en els seus detalls té un component de misteri. Com ho ha estat sempre l’art: deixar una barreja de colors incompleta fa que el que podria semblar un defecte es converteixi en una amplitud qualitativa, com hem pogut apreciar en tants grans pintors al llarg de la història.

Aquestes 27 obres s’agrupen en tres mides diferents: les més grans fan 81×122 cm; les mitjanes 81×61 cm i les més petites 60×60 cm. La que fa l’obra 28 resulta ser el paper que deixo a sota els taulers i que va recollint els sucs i els colors quan pinto: aquest és un altre atzar que valoro i que firmo, com podeu veure.

Fixeu-vos que aquest tipus d’obra no té res a veure amb el que he estat fent a la Sagrada Família, on el projecte requereix de tècnics i artesans del metacrilat, ferro, vidre o llum: una idea meva s’ha de fer realitat per mitjà d’un equip, i això ha d’anar amb el criteri dels arquitectes que són els responsables de perseguir una finalitat per a tot el conjunt.

Tanmateix, em sento bé plantejant i realitzant totes dues maneres.

Domènec Fita

Documents:

– Catàleg de l’exposició FITA | SUC