En la sèrie DESFILAT, com en general en totes les que hi estic implicat, es donen com a aportació fets que romanen. Es tracta de fer positiu allò que és negatiu. Millor dit, m’interessa més una cortina esfilagarsada, per què em dóna variables noves i sorprenents.

Un altre aspecte és l’atzar, aquest valor que desitjo que campi lliurement perquè em sorprendrà favorablement (així ho espero).
En la pintura, el sistema o la seva disciplina ha canviat: fa tant de temps que no faig servir la paleta de pintor, on s’hi posaven els colors!. Ara pinta millor un ruixador de plantes, i el color està carregat amb molta aigua i la superfície té irregularitats i textures intencionades, el que generalment vol dir descontrol, atzars i imprevistos arrítmics. Per tant, el color pot ser una barreja mal feta a propòsit, com a variants dins d’una matèria líquida descontrolada. O sigui, que no cal el pinzell. També el paper de vidre pot ser una eina per a valorar textures i colors més aviat monocroms i austers, dels quals en molts casos se’n valora més el relleu que el color. Igualment, és important la xeringa com a element per a dibuixar o traçar línies, ja sigui en blanc o negre o en un altre color: si la pintura és més espessa o més clara vessa d’una manera diferent, és més lenta o més ràpida, i el traç varia, igual que el gruix i les formes. Tot això queda molt lluny del que vaig aprendre en la formació acadèmica, i per altra banda, queden les portes obertes a qualsevol suggeriment o invitació plàstica que m’arribi.

Per tant, es perd la seguretat però és un avantatge per a la creativitat, i això fa que vegi el futur artístic com un camp de possibles aportacions, la qual cosa em porta a sentir-me amb esperit jove als meus 86 anys. Per altra banda, saps i sents que les vivències adquirides no es perden, i que un paisatge o una terra encara et remouen la sensibilitat, però de manera més llunyana. I sé que amb elaboració obtindria nous resultats: aquesta temptació sembla una reserva perillosa i caduca.

De la sèrie RUSC, haig de dir que tot això començà el dia 31 de maig, quan es va inaugurar l’escultura VIA AUGUSTA a Sarrià de Ter, tot i que, de fet, hauríem de recular fins al 9 d’abril del mateix any. Aquell dia vaig anar a fer un seguiment del procés d’execució
de l’obra, del ferro a Orriols de Borrassà i del vidre a Soler de Salt. Fou en aquest darrer taller que va començar tot. Tenien unes tires de cartró cel·lular alveolat que formava un rusc per tal que els vidres tinguessin un amortidor durant la seva manipulació.
Naturalment, a mi em va atreure aquest material, pel que tenia de relleu d’interès per a les meves obres, com ja es veurà. Al valorar aquest material, en Jordi Soler, l’amo, em va dir si en volia, i en Kim Bover me’n va posar unes tires dins del seu cotxe, i quan em va portar a casa les va deixar al meu estudi. Jo em mirava i em remirava les peces, i vaig començar per arrencar la tira d’un costat, el que va desvetllar la forma de rusc. I només de veure-la ja es va despertar la il·lusió de les possibilitats.

Vaig anar aixafant amb martell, maça, buixardes, etc, i els relleus es van anar ampliant. Després, quan es treia la protecció dels dos costats, la tira es podia doblegar fàcilment. En acabat tallava més tires amb una ganiveta i les deixava sense les dues cares. Amb això anava buscant el teixit, que després s’encolava damunt d’un tauler. I així vaig construir la primera obra.
Aquestes obres s’han resolt amb tires de diferents amplades i gruixos, a les que s’han fet uns talls verticals, inclinats o en corbes, el que ha fet que el teixit cel·lular (rusc) agafi diferents valoracions i modulacions variades.

Domènec Fita

– Fulletó de l’exposició