Del 13 al 28 de novembre de 2009.
Galeria El Claustre de Girona, c/Nou,9.

FITA. Plòters – Escultures – Dibuixos. Galeria El Claustre.

La motivació que fa que sorgeixi una obra es pot produir de moltes maneres. En el cas que ens ocupa, va ocórrer en treure el plàstic retractilat de protecció d’una publicació: el tenia entre les mans i l’anava arrugant, i vaig observar que s’estava produint el naixement d’alguna cosa nova per a mi. Em preguntava com podria donar cos a allò tan fugisser, a aquella riquesa que m’atreia, i vaig pensar que abocant-hi tinta o pintura i aixafant aquell plàstic arrugat en podria sortir alguna cosa bona. I així va ser.

Un cop empastat i aixafat el plàstic en sorgien unes traces que em provocaven curiositat: em feien pressentir que podien contenir formes expressives d’interès. Així doncs, vaig demanar a en Josep Comas de la impremta Palahí que em fes un plòter en positiu i en negatiu, i aleshores en vaig agafar unes parts determinades, un fragment petit per a ampliar. Quina fou aleshores la sorpresa quan vaig veure que contenia formes vegetals, o cristal·litzacions, per dir-ne alguna cosa d’allò tan esplèndid.

S’hi afegí també una altra circumstància: l’Àngela, la meva esposa, acostuma a portar-me flors o plantes, i en observar-les vaig pensar en fer uns dibuixos trets tant del real com de l’imaginari. Vaig omplir tres blocs de 80 fulls (i jo sóc d’abans de la guerra, quan aprofitàvem les coses i el paper, i encara estic en aquesta fase). El cas és que després vaig agafar plàstics de gruix i qualitats diferents i, amb els dibuixos com a punt de referència, vaig anar fent traços amb xeringa i pintura plàstica negra, seguint les seves possibilitats, que eren admirables. Si el plàstic era ben prim, es podia arrugar i després ruixar-hi la pintura, etc. Tot el que jo hi feia m’era retornat amb escreix per la pròpia obra, que em superava en tot. Tant és així que vaig fer una exposició de plòters a la Fundació Fita, del 19/12/2002 al 28/2/2003, però em vaig quedar amb la recança de què allò podia donar més. I això no ha arribat fins que en Miquel Mascort, que en altres moments m’havia invitat a fer alguna exposició a la galeria “El Claustre”, m’ha tornat a convidar ara, i és avui que tinc el goig d’ampliar el que fou una circumstància molt creativa artísticament.

L’obra que us presento demana que hi entreu a dins, que aneu enquadrant les diferents parts, fragments que es valoren com obres individualitzades. Són trossos admirables que em deixen perplex pensant que jo he mogut l’acció, però és l’atzar qui m’ha regalat tant que m’avergonyeix, i al mateix temps m’enorgulleix, dir que és una obra meva. En tot cas, em depassa. Però haig de dir també que, a mesura més petita, un pintor o un escultor, quan mou la matèria posem per cas en fer un color, sumant-ne de diferents per a fer-ne un de nou, quan els barreja, no arriba a fer un color homogeni com faria un pintor de parets, ans deixa inacabada l’acció perquè tingui la imperfecció que dóna més riquesa i permeti aquest punt d’atzar que el gest de la pinzellada vestirà amb tot aquell element intuïtiu que els grans artistes ens han ensenyat a veure i admirar. El mateix passa amb les textures que els escultors ens mostren en la superfície de les seves escultures. En aquest cas m’ha interessat fer específic el meravellós teixit que donen aquestes obres per a anar-ne extraient d’altres com les que aquí es mostren.

Estic content de poder oferir aquesta obra tan difícil de classificar pel fet de ser poc convencional, però crec que amb això obrim finestres per tal de donar a entendre que en art encara hi ha molt a dir, sia amb els mitjans digitals o amb altres que vindran, per no parlar d’aquells més convencionals i combinats.

Pel que fa a les escultures, es tracta de dos rostres –home i dona- d’interpretació lliure, amb els que s’aprofita el positiu i el negatiu tot ampliant les obres. Aquestes peces en inox tallat en làser s’ajusten perfectament al dibuix de línia contínua que n’és l’origen, i una placa de ferro emmarca i valora els perfils de l’obra, al mateix temps que n’és el suport que la sosté.

Domènec Fita