26/10/2008

Aquesta entrevista s’ha fet en dues tandes a Can Fita. La primera, una sobretaula informal a l’hora del cafè, amb Angelina Rodeja, la seva dona; amb l’Esteve Vilanova, patró de la Fundació Fita, i amb el seu amic de Barcelona, Francesc Carulla i Serra, que també és artista. L’altra és una matinal al seu estudi de Montjuïc, Can Fita, amb Jordi Soler, que li fa les fotos i amb el qual parlen d’abans, de quan eren joves, i de temes comuns, generalment artístics i de tècnica.

El primer moment artístic que recorda Domènec Fita és dels cinc anys, quan va fer uns cavallets de plastilina per al president Macià

-Deveu ser un dels artistes amb més obra?
-«M’emprenya que em diguin artista!»

-Alguna cosa s’ha de dir…
-«Jo em dedico a l’art. Si sóc artista, no ho sé. M’ho diuen. D’entrada, que tu mateix t’hagis de dir artista… Jo agafo un tema, el desllorigo i arribo a una conclusió. Si vols saber per què he treballat tant, és perquè m’havia d’estar quiet, per culpa de la meva paraplegia.»

-Voleu dir que hauríeu estat un bohemi.
-«Hauria dispersat més la meva atenció.»

-En quin moment us decanteu per l’art?
-«Ha estat tota la vida. La primera imatge que tinc són uns cavallets que vaig fer i vam donar al president Francesc Macià.»

-Havíeu de ser molt menut.
-«Cinc anys. Vaig néixer a l’hospital de Santa Caterina i, com que no tenia pares, em van donar a l’Hospici, que ara és la Casa de Cultura. Des del naixement, com que no hi havia llet materna artificial, em van dur a dida a Santa Pau. El 1932 vaig tornar a l’Hospici, on havien aplicat el sistema educatiu Montessori, en què cada nano aplica les seves qualitats. No em van dir que fes uns ninots, em van dir que fes alguna cosa i, com que a pagès estava acostumat a veure animals, el que em va sortir de dins van ser aquells animals que vaig fer per al president Macià amb plastilina.»

-Ja n’hi havia? No era fang? A la foto del llibre de Narcís Negre sembla que treballeu amb fang.
-«La Generalitat republicana es va cuidar molt de l’ensenyament; a Catalunya es va fer un gran esforç i es va adoptar el sistema Montessori. Ho explica molt bé en Salomó Marquès.»

-A l’Hospici vau tenir l’esperança de l’adopció?
-«En aquell temps hi havia molts nens sense pare… A veure, m’agradaria que expliquessis un parell de coses. Que he depès de la Diputació tota la meva vida: quan he estudiat a Olot i a Barcelona. Sempre hi he tingut lligams, per encàrrecs o per fer de jurat. Per això, quan va arribar el moment de plantejar-me què fer amb l’obra, vam decidir cedir-ho a la Diputació, i vet aquí la Fundació. L’altra cosa és que la Caixa de Girona la va fundar en Macià per a nosaltres, per als nens de l’Hospici. Un meu amic té la llibreta 192 de la Caixa republicana, que tenia la sucursal a la plaça de l’Oli. Sembla que ho hagin tapat per no haver de donar cap mèrit a Macià. El president Macià tenia un sentit social pels petits, pels més dèbils.»

-Quan hi aneu, a Olot?
-«Als 14 anys, els nens de l’Hospici entraven d’aprenents a tallers per aprendre un ofici: sastre, flequer, impressor, pintor, mecànic o ordenança; en Joan Vergés, que va ser director general de Caixa de Girona, també va ser de l’Hospici.»

-I a vós us van enviar a Olot.
-«A fer belles arts, del 1943 fins al 1945. Al començament, a Olot em trobava sol, m’enyorava, ja que estava acostumat que a l’Hospici hi havia sarau cada vespre. En canvi, s’hi respirava un ambient artístic alt, com si tota la ciutat estigués embolcallada per una força. Ara bé, vaig notar que potenciaven els artistes locals; els de fora, res.»

-A Olot us vau aficionar a l’art religiós?
-«No. La cosa de tipus religiós em relliscava quan era jove. Va ser a Barcelona, quan vaig anar a l’Escola Superior de Belles Arts. Pels carrers veia la gent trista; a Girona, la gent era normal. A Barcelona, a més, la gent duia gavardines grises. Una dona amb pa i cabàs. No coneixia la gent, vivia sol i en un barri carregat d’esglésies. M’agrada veure esglésies: hi trobes una mena de refugi, amb silencis, llum i misteri. Les esglésies tenen detalls d’estructura, d’ordre i desordre, i parlen de la manera de ser del lloc. A Catalunya, l’arquitectura té un sentit funcional, és ordenat i econòmic: un contrafort té una funció. A Burgos tot serveix per posar-hi folklore. Quan vam entrar a Belles Arts de Barcelona vam anar a uns exercicis espirituals amb els jesuïtes.»

-Voluntàriament?
-«Sí, i en Carulla se’n va anar quan van parlar de l’infern.»

-Éreu un home de fe.
-«No sé com dir-t’ho. A la cosa religiosa m’hi vaig entregar i em va decaure tot quan vaig viure-ho des de dins. Ara sóc més incrèdul, indiferent i escèptic. M’agraden els aspectes positius de la religió, ja que t’ajuda a autoactivar.»

-Què voleu dir?
-«Vaig ser a l’Opus Dei perquè pensava que era una cosa avançada; després vaig veure que era al revés: una cosa anacrònica. Vaig conèixer el fundador, Josemaría Escrivá. Era una persona amb una qualitat humana fluixa. Em va decebre perquè li preguntaves una cosa i te’n responia una altra. I em va decebre del tot quan vaig descobrir el seu gust estètic a Castelldaura, on al costat d’una casa d’indians va construir una horterada plena de bestieses. Tothom deia que era maco, menys jo, que vaig dir que era una merda. Em va cridar el director de la convivència per dir-me que creava mal ambient. Va cridar tothom i va ordenar que ningú no parlés més del tema. L’única cosa autèntica que tenen a Castelldaura són els vàters. Vaig veure que la cosa religiosa semblava una organització política, estalinista: els companys poden esdevenir anticompanys. Llavors vaig comparar l’Opus amb els comunistes. La situació em va portar a desconfiar.»

-I vau perdre la fe.
-«Això també és emprenyador. Et fas una fe a la teva mesura. Quan pintava l’església de Betlem a Barcelona, em vaig trobar que Déu no podia ser humà. Havia de ser una representació abstracta, no figurativa. El fet de fer Déu home és empetitir Déu, no pas millorar-lo. El capellà em portava professors de l’escola perquè jo cedís. I això m’emprenyava encara més.»

-Va ser aquí que vau caure?
-«Treballava de nit i estava cansat, vaig tenir un defalliment i vaig caure daltabaix de la bastida. Em van portar al Clínic. Del Clínic em van dur a la clínica Sant Josep, a morir, perquè en Piulachs em va dir que no hi havia res a fer. Primer van rentar-me les llagues amb sabó i fregalls i, després, quan vaig estar més eixerit, una fisioterapeuta que es deia Eva Braun em va acabar d’arreglar, fins que em va fer el coll més ample que la cara i va posar-me els abdominals que ja m’hi podies clavar cops de puny. Van ser tres anys de recuperació, del 1953 fins al 1956.»

-I què vau fer aquells tres anys?
-«La meva habitació es va convertir en una mena d’agència i s’hi feien moltes tertúlies. Allà venien els monjos de Montserrat malalts, i vaig conèixer l’abat Escarré. Després, em va encarregar el Sant Benet de Montserrat. Ell el volia romà i assegut, i de pedra. I jo dret, acollidor i de ferro. Ho vam estudiar i el vaig convèncer. L’Escarré era contradictori, però un gran home. Cassià Just tenia una altra categoria humana, a la qual Josemaría Escrivá ni s’acostava.»

-No en fareu mai més, d’art religiós?
-«Estic disposat a servir si me l’encarreguen.»

-Us agrada l’encàrrec?
– «És el que he vist des de petit; al meu mestre de dibuix li van encarregar els relleus del pont de l’Aigua, entre el Pont Major i Sarrià de Ter. A mi m’agrada tot; per això m’empipa quan em diuen pintor o quan em diuen escultor. M’agrada tant tot, que jo seria feliç que m’encarreguessin el número 13 d’una casa. He fet manetes per a portes, molts mata-segells, ex-libris i segells parroquials.»

-Feu disseny.
-«M’empipa parlar de disseny perquè cada cosa és disseny.»

-L’art ha de ser útil o provocació?
-«D’entrada, pel meu caràcter, no m’agrada ser provocatiu, tot i que faig coses que provoquen malestar. A molta gent, de l’artista, els agrada la repetició, poder-li reconèixer l’obra. No canvio per violentar, sinó per necessitat biològica. El meu sentit de l’art és més de servir. M’agrada fer una cosa que sigui útil, que tingui una funció.»

-I la creativitat?
-«En art, la cosa creativa és essencial, però per ser creatiu has de ser lliure. Per ser lliure has de saber el que no has de fer, perquè ja ha estat fet. En art no pots viure de renda, si no, t’has de posar falta. Jo tinc faltes; sóc esclau, encara que no ho vull. És més lliure el que comença de zero, el que no té frontera. L’academicista és esclau. Hem arribat a un punt en què la ineptitud ha arribat a un grau superior del que és la traça, perquè sense normes la frontera és oberta. Quan arribes t’atrau la traça. Ara m’interessa l’atzar, provocar-lo, perquè surten coses que sorprenen.»

-Quan us agafa la inspiració?
-«Si hi és, surt perquè t’hi has posat.»

-Què penseu de les performances, de les accions artístiques temporals?
-«M’agrada l’art com a manifestació perdurable en el temps i que assenyali l’època en què ha estat fet, sense límit econòmic. A vegades es té por de fer el ridícul: volem ser més avançats que ningú i cal sentir-se del poble, donar senyal del que ets. Sóc partidari de crear més admiració que malestar.»

-No us agrada l’art polèmic, l’escàndol.
-«Si una cosa ha de distingir que ets artista és la capacitat de donar coses, el fet de fer que l’altre estigui content. Donar sense ofendre, sense molestar. Crec que s’ha abusat de la idea agressiva que és més important la mala notícia que la bona. Cal ser generós.»

-Com veieu l’art al carrer?
-«Trobo que a la part nova de Girona li falten punts d’interès, punts d’atracció a fora del Barri Vell. A Barcelona, les torres Mapfre són punts d’interès, ho són uns quants edificis del passeig de Gràcia i ho és la Sagrada Família. Crec que l’art seria un dels elements que ajudaria a fer punts d’atenció a Girona, a fer interessant tota la ciutat.»

Salvador Garcia-Arbós

Documents:

– 1a part en pdf

– 2a part en pdf