de 28 de novembre al 31 de desembre de 2007
Fundació Fita. c/ Hortes 22, Girona

Després d’haver fet la sèrie de pintures “EL TRAÇ DEL DIT” me’n vaig adonar de què els 360 dibuixos preparatoris que havien servit de base donaven per més, i és així com va sorgir aquesta segona sèrie “ADORN”.

Tot això, però, havia nascut de la meva estada de malalt a l’Hospital Trueta. Mira per on, aquest fet m’ha portat a aquest seguit d’obres pictòriques en què el traç és un ordre lligat a simetries, ordenat segons uns teixits rítmics tant de corbes com de línies rectes o angles. El ritme del traç és executat amb xeringa, amb pintura plàstica negra sobre papers o cartolines de diferents colors i gramatges. Després, aquestes cartolines s’empremtaven per a desfigurar el motiu, i també es ruixaven amb aigua i pintura sintètica d’esprai, per tal d’anar deformant l’obra i aconseguir que l’atzar governés el misteri que s’anava produint. És cert, però, que dins d’aquestes transgressions hi roman un cert ordre inicial, si bé la voluntat és de fer-ne néixer un de nou i més lliure, inèdit i ampli, propi de la sorpresa i que meni a formes tectòniques, tenint sempre cura de què els colors no prenguin atenció a la forma i la textura, i cercant un caràcter sobri i auster, però ric i digne d’admiració, al meu entendre.
Aquesta voluntat de destruccions afegides per a aconseguir una millor adquisició es pot apreciar, en aquestes obres, en la suma que representen aquests trencaments: augmenta l’enigma de les pintures. Aquesta voluntat d’aparença negativa resulta positiva per la meva creativitat artística. És per això que poso molta il·lusió en aquesta actitud que sembla destructora, perquè tendeix a donar bon fruit en escreix.

Voldria fer esment del fet que aquesta expressió d’adornament, que apareix al llarg de tota la història de l’art en la humanitat i que embelleix un espai, un objecte, un cos o qualsevol utensili, ha estat, des de sempre, objecte d’atenció i estima per mi,  tant si el traç és mimètic com simbòlic o simètric, o són simples arabescos rítmics o de traç lliure i espontani. És cert, però, que en els diferents moments històrics s’ha donat més o menys atenció a aquest tipus de valoració. La nostra generació portava l’herència del modernisme, i tant els oficis com les arts venien plens d’aquesta mena d’expressions. L’art d’aquest moment, en canvi, prescindeix de qualsevol adornament per a entrar en una asèpsia gairebé total. A mi, contràriament, aquest tipus de traça ornamental m’ha captivat sempre, i en els meus blocs s’hi poden trobar temptatives de moltes menes. Així, en aquestes pintures hi queda palesa aquesta estima.

Domènec Fita