26 d’octubre de 2007 a 2/4 de 8 del vespre

Fita presenta una sèrie d’obres de nom DIT. El nom és degut a què nasqueren mentre l’artista estigué hospitalitzat al Trueta, i allà va estar fent uns dibuixos dins del llit amb el dit: feia arabescos, ratlles motivades per arrugues o simplement jugava, dibuixant línies i corbes -generalment amb una línia contínua, i des del record després aplicava complements allà on calia. Així doncs, han sortit 23 obres “DIT” que romandran lligades a aquest moment de la seva vida.
Segons Fita:

Aquestes obres  de la sèrie DIT es diuen així perquè nasqueren mentre vaig estar hospitalitzat al Trueta;  allà vaig estar fent uns dibuixos dins del llit amb el dit: feia arabescos, ratlles motivades per arrugues o simplement jugava, dibuixant línies i corbes -generalment amb una línea contínua, i des  del record després aplicava complements allà on calia.

Els dibuixos no tenien cap interès figuratiu, eren formes lliures i abstractes que es succeïen una darrera l’altra en els moments de la nit en què em despertava, o bé durant el dia quan estava sol.
D’aquests dibuixos en vaig fer a pilons, com si fos un joc per passar l’estona.

Així doncs, el títol ve donat perquè feia els dibuixos amb el dit i mentalment els marcava, com un divertiment en què no calia estendre-s’hi massa perquè el record no abastava tant. D’aquesta manera en vaig fer un darrera l’altre –tot i que no sé ben bé perquè els feia. Era trencar la solitud el que m’hi portava?   …no ho sé, el cas és que en vaig fer un munt.  Sortint de l’hospital, doncs, he volgut plasmar-los per recordar què fou allò que no deixava cap figura. De tants dibuixos que vaig fer, no és possible repetir-ne cap. Aquestes 23 pintures que n’han resultat, però, hi tenen alguna cosa a veure.

El fet que la superfície on es produïen fos un llençol, m’ha portat a preparar els taulers amb pasta blanca; en treballava dos al mateix moment, empremtats amb força. Les tres primeres obres, més petites, les vaig aprofitar totes. Dues les vaig empremtar, i a la tercera hi vaig enganxar el tros de llençol. Després es banyava tot amb un suc fosc que feia ressaltar les textures aconseguides empremtant els taulers. Aquest suc a vegades era simplement fosc, d’altres més rosat, o verdós o blavós. I després encara ho fregava amb paper de vidre per ressaltar-ne el relleu i la textura. Aquestes superfícies ja tenien un valor especial per elles mateixes, però després calia fer-hi l’arabesc que recorda el que podia haver sigut el dibuix d’aquell dit dins del llit. Així, tinc 23 obres “DIT” que romandran lligades a aquest moment de la meva vida.

Descriure cadascuna d’aquestes obres és complicat, perquè no es pot descriure aquest gris, fet amb xeringa negre la major part, o en blanc. Però em plau haver-les fet, i aquí estan. Aquestes obres “DIT”, totes, tenen la particularitat d’estar fetes en etapes i, per tant, les seves característiques en queden marcades. La primera etapa consisteix en estendre la pasta amb pinzell, de manera que aquest rastre no es perd. En alguns quadres això queda més marcat que en d’altres. Després s’empremta la tela entre els dos quadres-taulers i la pasta es seca amb un suc brut de color que banya la superfície. Tot això es fa d’una manera seriada per guanyar temps. Finalment, com una expressió diferent amb xeringa negra o blanca, s’hi fa un arabesc lliure que té el record del que fou el dit dins del llit a l’hospital i els dibuixos que s’anaven teixint en el llençol.

El que vull valorar és que si bé la textura del fons banyat amb color ja de per sí podria ser una expressió definitiva, l’arabesc no li és perjudicial, ans al contrari, les dues expressions es potencien, ja que la segona té en compte la primera. M’he habituat a fer aquests tipus d’obra perquè em sembla que dono més, així. A vegades, fins i tot, he fet obres amb tres expressions diferents. És un fet d’interès per mi, tot i que no sé ben bé perquè em plau. Aquí està.

Un altre aspecte a considerar és el fet de pintar amb una xeringa, en aquest cas amb pintura negre en la majoria dels quadres i en blanc aplicat també amb xeringa. S’ha de fer l’observació que aquest mitjà requereix molta més rapidesa i això demana un traç més decidit: qualsevol dubte queda reflectit en el traç perquè s’hi acumula més pintura. Aquests dibuixos estan fets sense model, com tampoc no el tenien en la seva realització en el llençol. A més, estic fet a fer dibuixos com aquests en les meves llibretes, perquè em plau aquest tipus d’arabesc lliure i espontani, que és de gran riquesa. Fins i tot al mateix temps n’anava fent en el bloc 485, precisament perquè em calia cercar la ineptitud; això ha estat molt difícil degut a la meva traça, de la què ja no en puc prescindir, i per tant em dificulta d’arribar a aquestes qualitats que trobo d’interès per la llibertat que contenen. O sigui, és com fer-se infant. Què hi farem, ho tornarem a intentar.

Pintar amb una xeringa, doncs, requereix rapidesa i no dóna temps a rectificar: cal anar decidit al que surti. Així, en aquestes pintures que ara mostro, el traç és molt seguit i espontani, buscant precisament aquestes qualitats tan  lliures.

Domènec Fita